Relats Projectes Contacte Arquitectes

En trànsit, una crida a l’afecte

setembre-2016
València

Són moltes i diverses les raons que poden dur a una persona a acabar vivint al carrer i perdre-ho tot. Poden ser econòmiques, familiars, o potser siguen derivades de fugir de la guerra, de la fam o de la intransigència amb el diferent. Siga quina siga la raó que ha portat aquesta persona a tan dramàtica situació, deuria trobar allà on anara, com a mínim, empatia, respecte i caliu. I no rebuig ni indiferència.

Arribada aquesta situació, la vulnerabilitat i el risc d’exclusió són immensos. Volem oferir un espai temporal que ajude a reduir les nefastes conseqüències, que siga un impuls per reforzar la seua autoestima i on sàpiguen que hi ha persones que volen estar al seu costat per ajudar-los.

Al cap i a la fi la proposta que es demana és un aixopluc, un lloc on posar-se a cobert de la pluja i el sol, on passar la nit fins que siguen reubicats en un lloc definitu. Però no sols: ha de ser també un lloc que contemplen com una mínima llar, que compte amb un espai per descansar i per poder emmagatzemar les poques coses que hagen pogut portar amb ells en tan llarg viatge.

Però no volíem que aquest lloc fora asèptic i fred, moltes vegades sinònims de temporalitat i del “mentrestant”, sinó que debia paréixer més una casa que un prototip.

Debia ser doncs un espai que fora interior, un lloc on recuperar la intimitat perduda. Però, també crèiem que era important que es permetera la relació, si és que així es vol, amb altres persones, per no perdre els vincles personals i poder fer-ne de nous. Construir uns espais intermedis entre les diferents cases on poder seure acompanyat, on poder llevar-se les sabates i sentir-se un poc més a casa, on poder gaudir i encarar amb optimisme el temps que encara els queda per viure.

I tot açò sense caure en la ingenuïtat o en emular situacions naïf: sabem que viure al carrer és una situació dramàtica i que açò no és més que un intent de donar una solució d’emergència. Però per què no fer d’aquest breu espai temporal el més optimista possible?  

Ha de ser també un objecte fàcil de fer servir: quan no és una casa és una caixa plegada i apilada que pot estar emmagatzemada. 

Quan és necessari utilitzar-la es pot transportar sobre rodes que l’eleven del terra, i enganxada a un remolc o a una bicicleta, es pot dur fins al lloc on serà instal·lada. Una vegada allí es podrà desplegar fàcilment per dues persones, d’una manera ràpida i eficient. 

Malgrat ser una construcció d’ús temporal, volíem que qui allí estiguera es trobara el més paregut possible a com se sentiria d’estar a una casa. Volíem que no sols fora un lloc on passar la nit, sinó que també puguera ser habitat i que mínimament poguera fer-lo seu.

És per això que fem servim de materials que ens són familiars i que relacionem amb la calidesa d’una casa, com la fusta, la ceràmica o la canya.

I també aprofundim en les relacions personals. No obliga a tindre-les, però sí afavoreix que puguen ocórrer. Les diferents cases poden agrupar-se i crear entre elles un espai de convivència.

 

 

En trànsit, una crida a l’afecte

1/3