Relats Projectes Contacte Arquitectes

Els nostres espais amb nom i cognoms

01/08/2018

Fem un exercici de memòria: pensem en places, carrers o parcs on ens hem sentit a gust i en els quals, sense saber molt bé per què, ha sigut atractiu estar en diferents etapes de la nostra vida. I fem-ho amb els ulls dels profans, dels qui no són conscients de les seues inquitetus relacionades amb la ciutat. Pensem en aquells llocs on les experiències viscudes ens fan esbossar un xicotet somriure, espais urbans on es van formar els nostres records. Però pensem també en espais on ens ocorre tot el contrari, que fins i tot ens poden semblar lletjos, hostils i on ens sentim insegurs. Què tenen en comú uns i altres?

Fem l’esforç d’observar el nostre entorn des d’una òptica perceptiva i humana i no des d’un ull estructuralista o planificador.
Redirigim la nostra mirada cap a aquells espais que, al no comptar amb un ús específic, permeten que ho fem tot i alhora no hi fem res. Al no haver sigut creats ad hoc per a realitzar en ells una activitat en concret permeten que esdevinga allò imprevist.
O pensem també en aquells espais que, tot i que sí que van nàixer amb un ús precís, han sigut capaços de mutar, evolucionar i permetre que, amb el pas del temps, pogueren donar-se en ells usos variats i complementaris.

Adquireixen la capacitat de fer que la vida social ocòrrega en ells, sent el propi ciutadà qui, com a usuari de l’espai, genere l’activitat i el convertisca en un punt de referència.

Poden ser espais destinants a la contemplació, al joc o al passeig, o ser el suport per veure o estar amb gent o participar d’una festa popular. Llocs on, més enllà de realitzar-se un simple trànsit entre diferents punts, es donen usos compartits i múltiples.
Molts dels casos que ens puguen vindre a la ment tenen en comú que van ser “dissenyats” fa molt de temps i on la “participació ciutadana” va sorgir sense premeditació al transmetre’s de manera espontània de generació en generació. Diem “dissenyats” i no dissenyats ja que, curiosament, la major part d’ells careixien de planejament en el seu origen i van ser creats allunyats de dictàmens tecnòcrates que els hi adjudicaven un ús predeterminat. Perquè quan hi ha una planificació hi ha ímplicitament un xoc de contradiccions al voler regular el seu ús i tradicionalment això comporta deshumanitzar els espais.

Són llocs en els quals hi ha certs elements que ajuden a ordenar l’espai, com bancs o arbres, però que en lloc de constrènyer, són el llenç sobre el qual sorgeixen noves formes d’utilizació, de comunicació, de relació i de convivència que són capaços de perviure i d’acollir persones i usos molt diversos.

Són, fins i tot, espais inclusius, espais que sense saber-ho, han esdevingut adequats per als més desfavorables, llocs on es parla, s’escolta, s’observa, s’aprén.

Es contraposen així a aquells espais urbans creats específicament amb un objectiu concret i que, mitjançant el seu disseny, estan preparats per a funcions molt precises i, per tant, menys flexibles. Si no es dóna l’ús per al qual va ser pensat, pot ser no ocòrrega res en ells.

En aquestos espais que ens interessen algunes activitats són planificades i altres espontànies, però totes elles poden donar-se per la multiplicitat de funcions diferents que poden albergar al llarg del temps independentment de la forma que tinguen.
Pensem en aquells espais sense horaris o que, en cas de tindre’ls, permeten ser utilizats en un espectre temporal ampli: patis d’escola que s’obrin en horaris no escolars, simples encreuaments de carrers que poden ser el suport de múltiples encontres o llocs baix una ombra construïda junt a un xicotet comerç que ens convida a entrar.

Solen ser espais d’una escala acotada i relativament delimitats per l’ombra dels arbres o d’un mur, en patis d’interior d’illa envoltats pels edificis; però que estan sempre a l’aire lliure i on, en certa manera, un pot sentir-se protegit perquè hi ha, ‘ulls al carrer’ que miren, coneixen i reconeixen, possibilitant una vigilància informal derivada de la proximitat existent entre persones que fomenten un entorn segur.

Però deixem de pensar en els llocs que han sigut, abandonem l’exercici de nostàlgia i pensem, en canvi, en els llocs que seran, en els espais del present i del futur que s’han de projectar per aconseguir fer-los més humans repetint estratègies que han funcionat bé a les velles ciutats, l’ordre meravellós que circula baix l’aparent desordre que deia Jane Jacobs.

I apliquem-ho tant si l’espai a projectar és interior o si és exterior, posant molta cura a dissenyar bé l’econtre entre ambdós, l’espai intermedi de tensió que separa la vida secreta del edificis amb l’espai que roman entre ells.

Per a Louis Kahn un arquitecte podia construir una casa i una ciutat al mateix temps sols si considerava ambdues com part d’una esfera meravellosa, expressiva i inspirada. En la seua metàfora entre l’arbre i la fulla amb la casa i la ciutat, Aldo Van Eyck, entenia la casa com una ciutat xicoteta i la ciutat com una casa gran. Ambdós es mouen en el límit difús entre dins i fora, en allò ambigu entre l’edifici i la ciutat.

És ben conegut l’arquitecte planificador que empra les ferramentes de la gran escala, que dissenya la ciutat a vista de pardal. I també ho és últimament l’arquitecte participatiu que pensa en la ciutat a la manera d’altres disciplines establint una relació de complicitat amb el ciutadà…

És clar que tots dos han de funcionar en diferents escales i moments. Però creiem que és clau que aparega en una darrera fase un arquitecte que vol projectar la ciutat com projectaria un edifici. I malgrat que puga resultar un poc naïf, creiem que aquest últim arquitecte amb ulleres de prop, que empra les ferramentes per a actuar fora dels límits que un edifici comporta que li són pròpies per la disciplina arquitectònica, ha de tornar a importar a la ciutat.

Aquesta manera de projectar la ciutat utilitzant les ferramentes del projecte construït d’arquitectura, fins i tot aquelles pròpies de la domesticitat, ens pareix una forma hàbil de pensar i fer ciutat i que, al prestar atenció als detalls pormenoritzats de l’escala del vianant, aconsegueix fer-la més humana.

 

* Aquest text sorgeix del plantejament realitzat al n.1 de la revista En Família

** A la imatge es mostra el Palazzo Sanfelice a Nàpols. Via OfHouses