Construir una casa a un cantó allargat, a una parcela un tant complicada on la futura casa hauria d’aprendre a conviure amb dues mitgeres: una prou gran al costat est i altra de dimensions més proporcionades a la seua cara nord. D’aquesta manera l’espai resultant on poder construir la casa miraria cap a l’est en la seua façana més llarga i cap al sud a la curta.

En qualsevol projecte d’arquitectura aquestes qüestions d’orientació i volumetria colindant, que no escollim  sinó que ens vénen donades pel lloc on se situa, són sempre clau per entendre d’on naix i com es desenvoluparà el projecte. Són invariables i ajuden a no actuar sobre un llenç en blanc, a tindre alguna cosa sobre la qual començar a projectar.

Els anhels del client, qui havia pensat molt i molt sobre la seua casa somiada, giraven al volant de tres elements fonamentals: una gran terrassa on poder estar i gaudir dels agradables hiverns valencians, un pati més resguardat i fresc, i un espai ampli on es desenvolupara la vida interior de la casa, al voltant del qual giraren els seus quefers diaris i la resta d’espais.

És una sort quan un client parla de funcions domèstiques en lloc de formes predefinides, de qüestions sensitives en lloc de materials.

Però aquestos desitjos devien materialitzar-se. La forma allargada de la parcel·la al cantó podia suggerir construir aquesta casa com normalment s’han construït les cantoneres als pobles de l’horta: dues peces separades per un pati. La peça principal de major alçada, amb usos propis de la vivenda, junt al cantó, i al fons una construcció menor que feia les funcions de magatzem. 

Però vam decidir invertir aquest ordre… construïm un volum major a nord que ens faria pensar en una casa de poble amb una coberta a dues aigües, conservem la centralitat del pati, sí, però l’acompanyem  d’altre menor i més íntim; i cap al sud construïm una peça que sobre una cotxera en planta baixa es converteix en terrassa en la primera planta i que completa el seu volum amb una falsa façana per imposició normativa, però que al ser realitzada a mode de gelosia permetria aprofitar les bondats del nostre clima.

L’accés a la casa es fa per una escletxa al centre de la façana llarga. Quan la travesses et porta directament a un pati. Un pati que s’entén com una sala més de la casa, com una extensió de l’espai diàfan on es comparteix el dia a dia amb la resta.

En la part dreta del pati es troba la vida privada, que es relaciona al seu temps amb un pati de dimensions més reduïdes i més protegit, on s’erigeix un arbre fruiter.

El l’interior, una escala linial baix la inclinació d’una de les aigües de la coberta ens duu cap a la planta superior, un gran espai que podrà ser diàfan o estar compartimentat sense deixar de ser un espai flexible. I al fons, la terrassa.

Aquesta queda protegida del carrer, sense ser quasi vist, per una gelosia de rajola que permet gaudir de la brisa en cantó, sense deixar passar els raigs del sol. I repetir els usos domèstics: una nit de torrà amb amics baix la frescor d’una heura, una dutxa fresca a l’estiu, o projectar una pel·lícula sobre la mitgera veïna.

Al final es tracta d’una casa que, sense deixar de relacionar-se amb allò que té al seu voltant, mira cap al seu interior buscant els patis. És una casa que vol ser veràcula, i que és conscient del seu entorn i de l’horta, que utilitza materials que no són aliens al lloc o que repeteix formes volumètriques i ritmes en façana similiar a les seues veïns. Però al mateix temps, és conscient de la seua contemporaneïtat i ho transforma en una cosa més sòbria i controlada.