En molts pobles existeix el costum de construir un edifici pensant en el futur de la família a mode de construcció “perfectible” en la que pares o avis deixen conformat un esquelet estructural i uns tancaments a l’espera que en un futur els fills o nets l’habiten segons les seues necessitats. Així és com ens vam trobar aquesta vivenda del segon pis d’un edifici de la Plaça Major de Betxí que mai abans havia estat habitada. 

 A l’entrar per primera vegada ens van sorprendre les seues proporcions, doncs és llarga, 25 metres, respecte del seu ample, 7. El fet de ser en aquest moment un espai diàfan i nu feia, a més, que aquesta sensació es fera major. 

La vivenda és passant entre dos orientacions: a l’est la seua façana recau sobre un interior d’illa calm amb nombrosa vegetació i vistes cap a un palau del segle XV, mentres que cap a l’oest ho fa sobre la Plaça Major, el lloc de més moviment del municipi. En el centre hi ha un pati de llums, però les seues façanes opaques en un inici feien que la llum entrara a la vivenda. 

Va ser la possibilitat de poder tindre una relació amb l’exterior més propera el que ens va fer redirigir la mirada cap al pati fins ara sense buits a l’exterior. Malgrat la seua aparent obscuritat i estretament va ser curiosament aquest pati el que més va cridar la nostra atenció en el moment d’iniciar el projecte i atendre a les necessitats dels futurs habitants. La possibilitat d’il·luminar la vivenda des del seu punt central es convertia en una oportunitat des de la qual donar inici a l’estratègia projectual. 

Mar i Andrés volien una vivenda per al moment present però que també pensara en els possibles canvis amb els que comptara l’estructura familiar en un futur. Vam pensar que seria bonic albirar precisament aquestos canvis al voltant d’aquest pati que fora testimoni de la transformació en els usos i costums de la vida familiar. 

L’estratègia projectual va començar per tant com una aproximació serena a l’espai i a l’activitat al seu voltant, a la forta presència en la vivenda que creixeria precisament des d’ahí, des del seu centre. 

La nostra intenció era també dibuixar un passeig des de la plaça fins el Palau on anàrem trobant diferents textures i espais que donaren pistes per a saber on cuinar, on gaudir d’una lectura amb calma, on parar per agafar les coses guardades a un armari o on prendre una taça de café a l’aire lliure amb serenitat i convertir-se en un recorregut longitudinal de successió de moments i trobades. 

Així, l’espina central que ens permet donar vida a la vivenda en tota la seua longitud ens uneix la part atrafegada de la casa amb la part calmada, ens articula cadascuna de les estances que van volcant de manera més o menys discreta cap a ella i ens resol de manera neta i eficaç la circulació de ventilació i il·luminació natural. 

La materialitat que resulta, fruit de la idea, és neutra, homogènia i armoniosa en tons suaus i lluminosos, mentres que seran els xicotets detalls incorporats de manera estratègica al llarg de l’espina els que ens ajudaran a conèixer el funcionament de la casa i a donar-li el caràcter necessari per tal que la idea espacial es veja enfortida.