Una de les tipologies d’habitatge amb les que ens trobem amb més freqüència a València per a reformar és la dels eixamples de mitjans del segle XX: peces allargades entre el carrer i un interior d’illa de grans dimensions, amb estretes façanes i amb xicotets patis adosats als seus laterals. Son vivendes que, en general, conviden a grans canvis amb xicotetes millores. 

En aquest cas l’objectiu era renovar una herència que havia modificat la vivenda original baixant els seus sostres i ocultant paviments, el que la feia un poc fosca i laberíntica. En canvi, el resultat final tampoc havia d’allunyar-se en excés del seu origen per conservar en la memòria la casa on havien viscut  els seus avis i de la qual fins i tot es mantindrien molts dels seus mobles. 

Vam realitzar un enderroc parcial mantenint els dormitoris actuals que tenien unes bones dimensions i ubicació dins de la vivenda, i vam redistribuir els banys, la cuina i el saló permetent d’aquesta manera que el passadís deixara de ser una peça estreta i fosca i passara a ser una peça més de la casa en lloc d’un lloc de pas. Com a resultat sorgeix un projecte d’idees concises que, junt amb la utilització de pocs i bons materials discrets i ben disposats, permeten conjungar d’una manera armoniosa allò nou i allò que roman. 

La peça de banys conforma ara una corva sinuosa que permet dirigir les vistes cap al pati interior de l’illa, on es troba el Botànic, des de l’accés. Amb aquesta xicoteta acció aconseguim un gran canvi: a la vivenda augmenta la sensació d’espacialitat al poder acollir vida i mobiliari gràcies al seu eixamplament i es millora la il·luminació de l’espai central al permetre aportar llum natural des del pati de llums. 

L’espacilitat també s’aconsegueix a l’eliminar el fals sotre allí on era superflu i deixa l’altura lliure original i desvestir el fals sostre que ocultava les bigues metàl·liques. D’aquesta manera el passadís que ara és una habitació més de la casa compta amb una gran altura lliure remarcada per les bigues que apareixen en la direcció perpendicular. 

Aquesta idea de perseguir allò elemental també es va seguir amb els materials. Allò que funcionava bé en la vivenda es va mantindre: en les habitacions vam recuperar les peces cimentoses que havien quedat ocultes baix d’un paviment vinílic o malgastades pel pas del temps, mentre que en la resta d’espais de la casa vam substituir els paviments: en el recorregut que comença en l’accés i acaba a la façana posterior vam utilitzar un paviment nou de terrazzo de gra molt fi en tons grisos, blancs i negres que simula una catifa contínua, que conjugara bé amb el cimentós dels dormitoris de fons negre i aigües blanques i xicotets esguits marrons. Per a la resta de la vivenda: detalls en cuina, paviment i alicatats del banys, rodapeus i revestiments del pilar entre el saló i la cuina, vam utilitzar una peça ceràmica de xicotetes dimensions – diferents en funció de la seua ubicació- en tons grisos, verds i terra que aportarien neutralitat i sobrietat sense resultar avorrit. 

La calidesa serena l’aporta la fusta de faig utilitzada tant en les fusteries exteriors, les portes interiors i els detalls dels tiradors i araris que es distribueixen per totes les estances. 

El color apareix de forma molt subtil en les bigues sanejades i recuperades que, emergent sobre el tapís blanc que conformen el sostre i les parets, ajuden a marcar un ritme i remarcar la seqüència dels espais. 

Com a resultat sorgeix un projecte d’idees concises que, junt amb la utilització de pocs i bons materials discrets i ben disposats, permeten conjungar d’una manera armoniosa allò nou i allò que roman.