L’arquitectura mediterrània no és un estil, és una responsabilitat
- inspiració
- /
- relats
- /
Per tal de fer una bona arquitectura, en la nostra opinió, és fonamental repensar els projectes des d’una perspectiva local que atenga les característiques climàtiques del lloc en el qual se situa. I més encara en un món globalitzat i deslocalitzat de crisi climàtica com en el que ens trobem.
A nosaltres ens interessa l’arquitectura vernacular perquè parla d’arrels, de llocs concrets i ajuda a generar la consciència d’un territori adaptant-se al seu clima, cultura i recursos. I ens interessa l’arquitectura mediterrània especialment perquè és l’arquitectura a la qual ens lliguem geogràfica i emocionalment.
Sobra dir que és un contrasentit construir a València, per delimitar al nostre entorn més immediat, un edifici totalment envidrat que necessitarà una gran quantitat d’energia externa i estar hipertecnologitzat per a aclimatizarse i oferir confort. De la mateixa manera que no seria lògic construir-ho a Oslo amb grans volades que oferixen espais d’ombra a l’interior quan el que es vol és aprofitar la llum.
Sembla una obvietat però, desgraciadament, hui dia encara no ho és. Al nostre voltant veiem edificis construïts amb façanes fines, sense proteccions solars o que resolen de la mateixa manera totes les seues façanes independentment de l’orientació a la qual responguen. I no ja sol edificis construïts en dècades passades en les quals la consciència climàtica era limitada, sinó en projectes contemporanis que, malgrat complir amb el codi tècnic, s’han construït de manera deslocalitzada i aliena a un entorn local i pròxim.
L’arquitectura mediterrània és una arquitectura “ceba”
Definir l’arquitectura mediterrània fa per tant referència a la nostra arquitectura vernacular; de la mateixa manera que en altres llocs l’arquitectura vernacla és una altra. Arquitectura mediterrània és en sí un concepte tan ampli com ho és la regió, però en totes les arquitectures mediterrànies existixen característiques comunes que ajuden a evidenciar similituds i en les quals en gran part la seua raó de ser deriva en com viure, com obrir-se o tancar-se a l’exterior.
En la nostra ment una de les característiques més fortes de l’arquitectura mediterrània és com esta abraça i abriga a les persones que acull, com els seus diferents i nombroses pells de les quals es compon van controlant les sensacions que es volen aconseguir: les pells gruixudes ens donen inèrcia mentres que les pells fines ens protegixen del sol. Alguna cosa així com una arquitectura ceba en les quals s’afigen capes o se sostrauen en funció de les necessitats.
Una altra característica a destacar en l’arquitectura mediterrània és la presència dels espais intermedis, les galeries, porxos o balcons que a vegades costa, per la seua ambigüitat, determinar si són espais interiors o exteriors atés que són en realitat una transició entre els dos. A més d’ajudar a mitigar i controlar altes o baixes temperatures, afavorixen la trobada i la conversa de les persones; de manera que permeten continuar cultivant la personalitat mediterrània a la fresca a l’estiu i acollits a l’hivern.
A València, per delimitar de nou en l’entorn immediat en el qual solem treballar, la temperatura mitjana anual és de 18 °C i gaudim de més de 300 dies de sol a l’any. Pot sonar a eslògan, però és la nostra realitat, una sort de la qual ens podem aprofitar. Per tant, reiterem de nou que dissenyar des d’este context no és una elecció estètica, sinó una resposta lògica i conscient al lloc que habitem.
L’arquitectura mediterrània no és un clixé
L’arquitectura mediterrània no consistix a omplir els espais de ràfia, blau turquesa, teula o calç. Eixa acumulació de clixés és una cosa que convé superar. Entenem el mediterrani com una ferramenta analítica des de la qual reinterpretar l’arquitectura popular local, aprenent de les seues lògiques i virtuts, distingint què funciona i què no, aprofitar les seues bondats sense caure en el mimetisme. No parlem de materials concrets, sinó d’una arquitectura honesta, senzilla i sense artificis que siga capaç de reinterpretar des de la contemporaneïtat.
Parlar hui d’arquitectura mediterrània no implica reproduir una imatge folklòrica del sud ni recórrer a un catàleg de recursos formals, sinó que implica entendre el Mediterrani com una cultura material i atmosfèrica, una manera de pensar l’espai des del clima i el temps.
Els projectes d’arquitectura concebuts des d’una perspectiva mediterrània contemporània permeten entendre el disseny com una ferramenta capaç de preservar la cultura pròpia, promoure la sostenibilitat i el respecte per l’entorn, i establir un vincle continu entre passat, present i futur.
L’arquitectura mediterrània és una manera de construir i habitar basada en la mesura, la llum, l’ombra i la relació entre interior i exterior. Fins i tot pot actualitzar els seus sistemes constructius, industrialitzats i continuar sent mediterrània, sempre que mantinga unes lògiques conceptuals clares i una profunda adaptació a l’entorn.
Piano Piano Studio: una pràctica mediterrània
Al nostre estudi treballem des d’eixa sensibilitat. Cada projecte és una conversa amb el lloc i amb els qui l’habiten. Observem l’orientació, el clima, els recorreguts de la llum… A vegades el fem amb materials naturals, unes altres amb solucions tècniques contemporànies. Però sempre pensant com s’habita, com s’il·lumina o com es recorre un espai.
La nostra pràctica reivindica la sensatesa constructiva, l’economia de mitjans i la recerca de confort a través d’estratègies passives, ja siga mitjançant un mur de calç o mitjançant una gelosia metàl·lica que remet a una solució contemporània.
En els nostres projectes la tradició es llig com un marc de referències, un imaginari, més que com un repertori formal. Així, la tipologia del pati es transforma en estratègia de llum i clima mentres que la massa tèrmica,totes les capes que conformen els tancaments i les cobertes, en equilibri energètic.
Tot això lluny de la nostàlgia: no es tracta de recuperar una imatge del passat, sinó d’aprendre d’una intel·ligència constructiva interioritzada que ha sabut respondre amb senzillesa i sentit comú. I esta és la lògica que ens interessa, la que busca el confort des de la seua part essencial, la que empra la vegetació i l’ombra construïda com un material més o el temps com a part del procés que transforma l’arquitectura.
Així entenem la nostra pràctica, com una arquitectura que no imita la tradició, sinó que dialoga amb ella; que s’adapta al present sense perdre la memòria del lloc allunyada de modes passatgeres.