Relats Projectes Contacte Arquitectes

Equitat habitacional… encara no sé què significa, però m’agrada com sona

28/04/2020

La llista de textos i anàlisis que llegim aquestos dies estranys els interessats en l’habitar i en les domesticitats degut a la llarga ombra que projecta el COVID-19 és infinita. Però és comprensible, doncs quasi sense adonar-nos-en, d’un dia per a un altre les circumstàncies ens han fet confinar-nos a la nostra casa i aquesta s’ha convertit en un un lloc on, de manera forzosa, haver de desenvolupar totes les activitats diàries que acostumàvem a realitzar en entorns molt diversos. D’una manera inconscient, tant els interessats en la matèria com els qui fan ús de les vivendes, estem reflexionant sobre els espais que habitem i ens preguntem: compleixen amb les expectatives que havíem depostitat en elles? estan les nostres vivendes preparades per acollir tantes i tan diverses activitats? Som ara conscients i estem descobrint moltes carències que en el dia a dia ens passàven desapercebudes però que en la realiat són un hàndicap per a la nostra vida quotidiana.

Però també hem pogut comprovar que les vivendes es transformen per a canviar el seu ús i convertir-se en escola, en lloc de treball, en gimnàs o en espai on socialitzar (a distància) amb familiars i amics. Hem vist que els balcons, moltes vegades tristament decorat de les façanes, han potenciat el seu ús com a estància més de la casa i han passat a ser eixe espai intermedi, l’umbral on apropar-nos als nostres veïns i a la ciutat. S’han convertit en l’única via d’escape del nostre cos amb l’exterior: ens permeten respirar, veure el cel, el sol o sentir la pluja. Hem pogut atisbar que la col·lectivitat pot oferir cures en comunitats. Però tambe hem sigut testics d’una de les més doloroses conseqüències del capitalisme, la desigualtat social, que es manifesta de manera molt evident en els espais que habitem. 

Quan passe aquesta trista retirada de confinament, tant de bo la nostra societat comence a ser conscient de que una casa ha de ser, no sols un lloc que atenga a les necessitats fonamentals -trobar-se a cobert, menjar, endreçar-se, dormir-, ni tampoc la suma d’un saló-menjador, tres habitacions, una cuina i un bany, sino una successió d’estàncies capaces d’acollir moltes altres necessitats relacionades amb l’habitar, micro activitats tan diverses e infinites com dispars i flexibles són les persones que l’habiten. El poder que els ocupants tenim sobre les nostres vivendes afortunadament s’albira. 

Curiosament, dels espais domèstics i del paper de la vivienda com a lloc heterogeni volíem reflexionar en la primera edició de Ciudad Contexto, un prototip que va ser seleccionat pel programa Designscapes i on treballaríem d’una manera molt activa i presencial durant els mesos d’abril i maig junt a Silvia Puerto i Irene Reig i Maje Reig de Carpe. Les circumstàncies, en canvi, ens han obligat a reubicar-lo en el temps i a modificar el medi mitjantançant el qual es desenvoluparà. Es transforma ara en un programa oferit íntegrament en format digital, que no renuncia ni a la temàtica ni als objectius inicials i amb la certesa de que des de les nostres cases ens serà més fructífer reflexionar sobre qüestions domèstiques. 

El leitmotiv d’aquesta edició inaugural (tant de bo el un futur puguem promoure’n d’altres) és l’Equitat Habitacional, un concepte en fase embrionària que des de l’IVE i la Càtedra d’Habitatge de la UPV vol aglutinar les diferents experiències al voltant de la vivenda acumulades al llar de més d’un segle a partir de tres eixos temàtics: la flexibilitat, la diversitat i la solidaritat. És molt interessant perquè estudia el concepte d’allò habitacional des d’àmplies perspectives: espacial, constructiva i social, però sempre amb la premisa de que al centre del seu disseny es troben les persones, la seua diversitat i les seues necessitats. Allò que fa més interessant el concepte és el fet que siga una iniciativa que naix de la pròpia administració, que evoluciona de mà de l’acadèmia i que ara es permeta ser repensat pel conjunt de la societat, professionals i ciutadans. En l’horitzó es vislumbra, a més, que en algun moment puga arribar a convertir-se en normativa. Seria una molt bona notícia que els arquitectes tornàrem a implicar-nos, malgrat que fora per estricta obediència, en els temes que determinen la configuració d’una vivenda més enllà dels paràmetres que vénen fixats pel mercat. 

En Ciudad Contexto reflexionarem al voltant del concepte d’equitat habitacions en dos cicles diferenciats: en el primer, Desxifrant l’Equitat Habitacional, aprofundirem en quins paràmetres quantitatius defineixen una vivienda equitativa amb l’objectiu de desenvolupar una ferrament que ens permeta evaluar-la. Medirem la repercussió que la flexibilitat espacial, la diversitat social o les cures tenen en el disseny de la vivenda col·lectiva. 

En un segon cicle, Ingredients per a un festí domèstic, prendrem els resultats dels reptes obtinguts al primer cicle i explorarem imaginaris qualitatius (proporció, forma, perspectiva, relació espacial,…) que ens ajuden a projectar una vivenda equitativa. És possible, com es pregunta Peter Märkli, establir una relació entre una forma de viure i un ordre espacial? ¿és possible mesurar propietats immaterials? com es categoritza una sensibilitat subjectiva i circumstancial? podem classificar conceptes que defineixen la qualitat dels espais dins de la triada Flexibilitat/Diversitat/Solidaritat que planteja el concepte d’Equitat Habitacional? Podem quantificar aquestes condicions intangibles per tal que arriben a formar part d’una ferramenta de medició futura? 

Ernesto Nathan Rogers va escriure al 1946 al número 205 de la revista Domus la seua definició d’allò que era una casa partint d’una aproximació fenomenològica des de la pròpia experiència de l’habitar: “Una casa no és una casa si no es calenta en ivern, fresca en estiu, serena a totes les estacions per acollir a la família en espais armoniosos. Una casa no és una casa si no acull un racó on llegir poesia, una cambra, una banyera, una cuina. Aquesta és la casa de l’home[…]. 

Raimund Abraham al seu poema de 1972, Elements of the house, que vam conèixer mitjançant Ethel Baraona Pohl, definia la vivenda com la suma de condicions psicològiques que removen el nostre interior i ens evoquen paisatges domèstics: somnis, il·lusions, memòria, intimitat, absurde, despertar, el vent, les estreles, abismes, flors, cubs, buits,… entre d’altres. 

Les dos definicions d’allò que pot ser una casa, malgrat provindre de perfils d’arquitectes molt dispars, ens semblen interessants com a partida per tal de reflexionar sobre les preguntes anteriors. Totes dues recalen en experiències personals i s’hi aproximen a la concepció de la vivenda des del seu espai, els objectes, els rituals. 

Infinits són els projectes i les investigacions que treballen al voltant de l’habitar, però la majoria de les vegades des de la lògica intel·lectual pròpia de la disciplina arquitectònica. En canvi, l’habitar concern a qui dissenya i a qui legisla però també a qui l’habita. Ciudad Contexto planteja, en un moment delicat i concret en què les nostres vivendes són el lloc dels nostres afers, múltiples reptes i preguntes al voltant de l’habitar que ens permetran comprovar com són les nostres vivendes actuals amb un objectiu molt clar, trencar amb els límits de la disciplina arquitectònica i impactar en l’imaginari col·lectiu sobre com volem que siguen les nostres vivendes futures. 

 

* Il·lustració de Heath Robinson. Ell i K. R. G. Browne van reflexionar a How to live in a flat, a la seua satírica manera, sobre la casa en el període d’entreguerres

** Ciudad Contexto: Disseny de Carles Rodrigo i desenvolupament web de White App