No sabem si hem tingut sort o desgràcia, però és ben cert que hem començat el nostre camí professional en un estat de post-post crisi. En part fem d’açò una lectura optimista, donat que ens permet dirigir la mirada d’una altra manera. No amb neguit, com poden fer-ho aquells que van estar al cim de la seua carrera en el període pre crisi i que van viure la crisi i la post crisi amb desconfiança, sinó amb la sensatesa i la distància adequada, creiem, per no caure en les mateixes errades i saber que és precís tindre la capacitat de ser riguroses i compromeses, una cosa que cap arquitecte que vullguera incidir per a bé en la societat deuria haver perdut en aquest transcurs.

Fa anys que els arquitectes estem intentant netejar la nostra imatge per demostrar que som com diuen que som. De cara a la societat de a peu és una disciplina denostada, i en certa manera amb raó. Sempre ens ha semblat que el gruix del col·lectiu d’arquitectes era corporativista i del pitjor tipus, i que d’alguna manera ha estat mirant cap a altre costat sense fer una mínima autocrítica. Fins i tot en determinats moments ha ajudat a perpeturar el nourriquisme que poc o res tenia a veure amb l’arquitectura.

Aleshores, què passa després de l’stop que tans anys ha durat al nostre entorn a l’hora de fer ciutats, cases…? Sembla que poc a poc la imatge s’ha vist recuperada pels arquitectes que no construeixen, que construeixen poc o que entenen que fer arquitectura és alguna cosa més que el propi fet constructiu. Està molt bé, però també són necessaris, i molt, arquitectes que si construeixen. I que ho facen bé, abordant la situació des de la perspectiva de l’arquitectura.

Dóna la sensació, però, que últimament importa molt més allò material en detriment d’allò espacial. Si ho entenem així, quan únicament s’hi atén a la dualitat d’allò que és bonic o lleig, d’allò que està de moda o és demodé i se li desprenen totes les qualitats que el lliguen íntimament a allò espacial, perdem les qualitats del material com actitud sensitiva: les textures, el tacte, la percepció o el benestar, allunyant-nos de la seua esència. 

I tot això és fàcil d’entendre, per allò intangible que suposa un gest intel·lectual. Però no debem d’obilidar-nos que els arquitectes estem per permetre trobar alguna cosa més enllà d’alló conegut o d’allò que és costum, ser capaços de moure-nos en els límits d’un marc teòric en què se sustente i afavorisca el poder viure diferent; treballar un pensament previ intrínsec a l’arquitectura, aquelles “idees que eren independents de la forma”, que deia Luis Moreno Mansilla i que llegíem a través d’Emilio Tuñon a l’homenatge  El tiempo que se escapa entre los dedos, en la publicació Circo després de la mort inesperada del seu amic. 

L’arquitectura ha de ser, i és, més que sols economia, sols construcció, sols matèria… És tot allò, acompanyat d’un discurs, inherent a l’arquitectura, que pensa en el benestar, en l’espacialitat, en el confort.

Creiem que és possible construir aquest discurs (és més, se’ns fa necessària una arquitectura que reivindique el pensament) per fer real el de vegades clixé que diu que l’arquitectura és més que construcció, que ens aporta qualitats afegides associades a determinats valors socials i culturals però que, malgrat l’exercici conceptual que comporta, segueix donant respostes a preguntes concretes. Aquestes preguntes concretes es tradueixen al nostre mode de fer en treballar sobre una arquitectura de proximitat que permeta pensar la xicoteta escala i constatar que accions concises ben plantejades poden aportar substancials millores. Treballar des del coneixement que aquesta proximitat ens aporta possibilita actuar sobre el detall per permetre establir relacions afectives amb l’entorn que s’hi està projectant. 

Per a Souto de Moura l’arquitectura té a veure amb la vida, no (sols) amb un disseny o una geometria, i el seu comès és resoldre un problema lligat a la realitat. Per a Zumthor la força d’un bon projecte arquitectònic suma el sentiment i la raó, un bon projecte deurà ser racional i sensorial. Fem cas d’aquells que saben bé i recomencem.