5,4,3,2,1… Accés, bany, sala multiusos, producció i postproducció. Aquestos eren els cinc espais que Aneta, la client i usuària d’Aneta Sound, volia per al seu nou estudi de so. Havien de ser cinc espais diferenciats i separats, però al mateix temps connectats entre ells de manera física, acústica i visual. Per a nosaltres suposaven un repte tant el programa com la solució constructiva. No hi havia cuina, tampoc estar menjador, bugaderia, dormitoris… res que ens fera pensar en un programa domèstic.

Havíem de donar resposta, per tant, a les noves demandes programàtiques però, sobretot, tècniques. Es feia necessari comptar amb l’ajuda d’un enginyer per a verificar que no superaríem els decibèlis fixats per la normativa i també seure’ns amb Aneta per a dotar a cadascuna de les sales els metres quadrats necessaris.

Per a encaixar totes aquestes premises havíem de trobar una estratègia projectual senzilla que acomplira amb les tres condicions següents: integrar de manera subtil un pilar situat en la part central, materialitzar-se amb un espesor gruixut de tabics (per acomplir amb els requeriments acústics) i permetre dividir de manera equilibrada la planta en els cinc usos independents necessaris.

Tal i com fem en cadascun dels nostres projectes vam intentar absorbir referències en les quals s’havia resolt un programa complex dins d’un espai xicotet.

D’aquesta menera, després d’uns quants intents per fer encaixar el programa, en el últims esbossos s’intuïa una figura geomètrica que ens feia pensar en una peça més o menys regular al voltant del pilar central. I es percebia que els cinc espais necessaris del programa giraven al volant d’aquest nucli. Aquestes línies, tot i que en principi no eren més que traços, semblava que ens ajudarien a ordenar i jerarquitzar equitativament els 45 metres quadrats de planta.

Allò que va començar amb un esquema sobre el paper, una peça imaginària, es va convertir en un diagrama geomètric que nosaltres utilitzaríem com a l’instrument fonamental per resoldre el projecte. D’un polígon irregular vam passar a un altre regular: el pentàgon.

En tots els nostres projectes utilitzar els diagrames geomètrics com a ferramenta per a solucionar els espais és important. Fins aquest moment, en canvi, havien sigut estris prearquitectònics que a l’avançar els projectes es diluïen de manera subtil. Però en aquesta ocasió, de manera molt especial, el procés projectual al partir de la geometria va ser molt disciplinat al lligar-se totalment al pentàgon: d’ara endavant cap decisió presa li seria aliena.

Així doncs el pentàgon es va convertir en un punt privilegiat des d’on controlar visualment els espais, permetre la convivència de tots ells i facilitar les circulacions.

Des d’aquesta figura geomètrica van sorgir línies auxiliar amb la capacitat d’autoorganitzar l’espai a partir d’un ritme harmònic, afinat, equilibrat i elegant. Des d’aquestes traces es va poder donar resposta als buits i als plens, a les llums i les ombres, als elements alts i als baixos, a allò que seria emmagatzematge o seria buit, a allò que seria estància o circulació.

Aneta, al principi, va intentar en vàries ocasions pervertir la forma del pentàgon i convèncer-nos d’idees com allargar un dels seus costats per aprofitar millor l’espai o modificar la figura per tindre més intimitat en alguna de les sales… En canvi, donada la subtilesa de la peça una vegada executada, va acabar per convertir-se en una defensora més del pentàgon.

En la segona etapa, però no per eixa raó menys important, ens vam endinsar en la materialitat de les sales. Donats els requeriments tècnics propis d’un estudi de so tant aquella materialitat oculta com aquella visible serien de gran importància. La seua elecció no podia fer-se ni per l’atzar ni per capritxos difícils de justificar.

En la materialitat aparent, no obstant, Aneta deixaria molt patent la seua empremta. Mitjançant l’harmonia de les diferents textures i colors, que no serien gens discrets, tots els espais serien reflex de la seua personalitat: la calidesa de le teles acústiques en tons rogencs variables, la textura acollidora de la fusta al paviment combinada amb la sobrietat de les parets blanques i la fredor de les fusteries en negre.