Des de la primera visita l’espai va forja-se a la nostra imaginació amb un aspecte similar al que finalment es va convertir el projecte d’aquesta vivenda a l’últim pis d’un edifici de 1932. Una actuació prèvia de gran abast a la coberta a dues aigües l’havia deixat a la vista. S’havia eliminat el fals sostre però s’havien mantingut els tabics d’origen que, al no arribar fins el sostre, convertia a la vivenda en un espai teatral, un decorat cinematogràfic amb tabics fràgils i que atorgava certa falsetat al conjunt. 

La demolició de la tabiqueria ens va impactar alhora que ens va deixar fredes. La vivenda ja sense espais compartimentats deixava en el seu punt més alt una alçada lliure de 6,50 m i li feia fer perdre la seua condició de casa i convertia el conjunt en un espai immens, però allunyat d’una escala domèstica. Podíem reconéixer en aquest espai una casa? 

Les necessitats d’Ella i Pablo, els clients, ens van dur a plantejar una intervenció ràpida i econòmica. A la recmabra mantenien viva la idea de construir una andana, de manera que l’actuació d’aquesta primera fase devia ser ferma amb la posició que tindrien una futura escala i la seua relació amb un espai en un plànol superior. 

Alhora, l’actuació havia de permetre redirigir la mirada per relluir l’origen. Relluir entés més que com a acció de neteja, com a mecanisme per a destacar virtuts. La intervenció devia deixar al descobert textures que feren visibles les petjades i capes que havia deixat el temps. 

Així, amb tot, vam plantejar una proposta que tenia com a element principal construït una peça central formada per plànols que no arribàven fins el sostre. Vam donar amb una solució que permetia ordenar i dividir l’espai al mateix temps que es convertia en un element de connexió al poder ser envoltat i traspassat. De la mateixa manera, fugíem de la idea d’un espai únic sinó que el convertíem en un espai fluit que es recorre però que es troba mínimament compartimentat. 

Amb la proposta, també aconseguíem tornar a la idea de tindre un espai cinematogràfic i artificiós, però que aportava l’escala domèstica que l’espai necessitava a l’estar construït fins a una cota de 2,70 m. 

En síntesi, la nostra proposta és ben senzilla: en l’espai central, pel qual s’accedeix, 3 plànols delimiten, ordenen i acullen en el seu perímetre espais d’emmagatzematge alhora que conformen un espai més íntim i resguardat. De cara al carrer, dos dormitoris que recuperen l’espai alt, obert i generós; mentre que de cara a l’interior de l’illa i previ a la terrassa, únicament es construeix una xicoteta caixa corba i escultòrica que allotja el bany. 

La presència tan potent del paviment existent a la casa fa que la resta dels elements li acompanyen però no competisquen, sino que reposen i troben el seu lloc junt a ell. Els plànols construïts son blancs i tot i que estan molt presents es desmaterialitzen. D’aquesta manera podem elegir detalls que, a mode de pinzellades subtils, aporten color: el llautó que fa de sòcol a la peça de bany, el tènue color maduixa a l’enrajolat de la cuina o la presència vibrant del mostassa a l’armari de l’accés. 

A l’haver realitzat el reportatge fotogràfic i tornar a la casa quasi un any després d’haver-la acabat, ens vam adonar que havíem aconseguit que fora un reflex de les persones que l’habiten. Els seus llibres, objectes, vivències i l’art que cobreix les seues parets són elements que han ajudat a fixar el seu ús. Al ser habitada és quan la cota 2,70 m ha assolit la seua raó de ser.