Una família de quatre es prepara per deixar enrere un pis de 200 metres quadrats amb enormes espais, armaris generosos i finestres a l’exterior en totes les estances per a viure a una antiga casa entre mitgeres, allargada i laberíntica on la llum natural està pràcticament absent. 

Es muden des d’una vivenda lluminosa i correctament distribuïda a una casa estreta en la que projectar una bona distribució i dirigir la llum natural seran les claus per a obtindre el benestar de tots. 

En les primeres visites que vam fer a la casa amb la família molt prompte vam comprovar que no sols es tractava d’un projecte arquitectònic, sinó que també es tractava d’un projecte d’acompanyament. La família, obligada pels condicionants físics dels qual partíem, havia de passar per un procés d’adaptació a les característiques del nou espai. Un procés on entendre les noves formes d’habitar, un procés on trobar l’afinitat amb els materials que ja hi havia a la casa, un procés de familiarització amb les llums i les ombres de nou espai que d’ara endavant ocuparien. Nosaltres érem les responsables de que es trobaren a gust en aquesta trajectòria. 

A nivell distributiu, reorganitzar una part de la casa per a l’ús de les filles va ser l’objectiu. La nostra premisa va ser assolir un espai fluid, infinit però fragmentat, flexible, il·luminat i càlid i íntim al mateix temps que acollidor. 

Per tal d’aconseguir-ho sis portes correderes van ser les encarregades d’il·luminar, ventilar i gestionar les cinc bandes on s’havia organitzat l’espai al quan habitarien Irene i Isabel i que acollirien espais servidors i servits. Cadascuna d’elles es vincularia amb la següent a través del lliscament de la porta i serien Irene i Isabel les encarregades de contindre o obrir les circulacions i l’ús entre elles i poder així tindre sis xicotetes estances o un gran espai obert i connectat. 

Vam alliberar la zona interior de la casa del seu caràcter laberíntic gràcies a la nova organització de les estances a mode de codi de barres, aconseguint d’aquesta manera els espais necessaris degudament il·luminats i ventilats per a Irene i Isabel: una banda per a endreçar-se, altra a mode de passarel·la per arreglar-se i lluir modelets, una banda de descans i, per últim, complint amb el requisit del primer dia, una banda relacionada amb el carrer que utilitzarien de vegades per a estudiar i moltes altres per a festejar. 

Trobar l’equilibri entre la brillantor i el mat, allò nou i allò vell, allò obscur i allò clar, llis i rugós, va ser una de les premises del projecte. Els materials nobles i obscurs que tenia la casa com el marbre o les fustes es van enllaçar amb materials amb menys brillantor, més llisos i neutres, aconseguint d’aquesta manera una intervenció elegant alhora que pràctica per als ulls de qui l’habita.

Al mateix temps va ser molt important poder redirigir la llum natural. Partíem d’uns condicionants difícils per fer arribar la llum a totes les estances, però gràcies a les circulacions infinites creades i els buits oberts en coberta a mode de llanterna natural vam poder aconseguir que l’espai resultant fora agradable i acollidor.