Per què per a ser arquitecte caldria estudiar una carrera on es donen classes de projectes, urbanisme, composició, estètica, història, física, matemàtiques, geometria descriptiva, construcció, estructures o expressió gràfica? En un principi sembla que l’arquitecte construeix i materialitza de forma més o menys immediata un programa exigit que funcione.

I és més, per a què necessitar un arquitecte per a construir una simple escala? Podria semblar que únicament fora precisa alguna noció de construcció que fer palpable allò tan senzill com un graó sobre altre graó.

Els clients d’aquest projecte ens van indicar quin espai volien destinar a la unió de dos apartaments de 1935, fins ara separats, on hi tornarien a viure. Fernando no volia una escala estreta, ja que li agradava la idea que aquesta fora quasi tan còmoda com aquella que tenien a la casa que poc abans havien deixat a Detroit. Eva, per altra banda, des del primer moment tenia clar que una escala de caragol no era la solució que considerava idònia per a aquest lloc. Ambdós coincidien en la idea d’una escala lleugera.

L’aparentment insignificant gest que suposa obrir un buit a un forjat i col.locar en ell una escala, doncs aquesta era la premissa bàsica dels nostres clients, es va convertir en un projecte on pensar i definir els espais que envoltarien l’escala seria necessari. Aquesta intervenció de conjunt permetria canviar i millorar les activitats quotidianes de la casa i donar resposta a una multiplicitat d’objectius que anaven més enllà de sumar dos espais; l’escala seria el suport dels microcostums de la família.

Una cuina que abans comptava amb poc més de tres metres quadrats s’eixamplaria substancialment i es fusionaria amb el menjador, aquest al mateix temps enllaçaria amb l’escala, que al seu torn ho faria amb una estança compartida entre els jocs dels xiquets i la bugaderia, també nova. Tots els espais, abans molt fragmentats, es convertirien així en pràcticament un. I l’escala, l’interstici o l’escletxa entre les dues plantes, no actuaria com a un simple espectador, sinó que a l’acollir vida en ella s’erigiria en l’element facilitador del dinamisme entre ambdues. El trajecte es completaria amb la calidesa de la fusta i la lleugeresa dels perfils rodons i les platines que acompanyaven en la suavitat de la corva en l’ascens i el descens de l’escala.

Enteníem que era un projecte de gestos senzills, de detalls, de poques coses ben disposades i ben executades pels diferents oficis. Un obrer que realitzara la part bruta, però tan significant i necessària com el que suposava obrir el forjat i la seua aportació d’aire i llum. Un ferrer que traslladara a la realitat la sinuositat i la idea metafòrica del dinamisme i la levitat. I en una última fase, el sol·lícit treball que evocava a temps passats de la forja, fins i tot recuperant peces d’enderroc per conformar l’ampit; l’acurada dedicació del fuster que oferira la calidesa de la fusta del roure i la tasca precisa del marbrista.