Encontro Bienal de Nova Arquitectura del COAG a Padrón, A Coruña

El passat 12 de juny vam viatjar fins a Padrón, A Coruña, per participar en l’Encontro Bienal de Nova Arquitectura organitzat pel COAG i Cortizo al Campus Tecnolóxico Cortizo.

La jornada es va estructurar al voltant de presentacions, taules de debat i espais de networking en què es van abordar qüestions com els models de gestió en estudis emergents, la internacionalització de la professió i el paper de les noves generacions en la presa de decisions dins de l’àmbit arquitectònic. Al mateix temps, ens va donar l’oportunitat de connectar amb molts estudis joves d’arreu de l’Estat i Portugal amb els quals compartim generació i inquietuds, i de posar cara a moltes persones amb qui feia temps que coincidíem a distància.

La trobada va reunir estudis joves per parlar de com exercim la professió hui, quins models de pràctica estan apareixent i quins són els reptes que compartim com a generació. Més enllà de les taules i les ponències, des de Piano Piano vam participar en la taula Construcció industrialitzada i oficis: reptes i oportunitats, juntament amb Eló i Amodo Estudio, moderats per Alejandro Tarrío.

La nostra posició durant la conversa va ser prou clara: no creiem que la industrialització i l’ofici hagen d’entendre’s com dos mons enfrontats, sinó tot el contrari. Hi ha moltes coses que l’arquitectura pot aprendre de la indústria: més planificació, millor coordinació, menys improvisació, major control dels temps i dels recursos o una major consciència ambiental. Però al mateix temps creiem que l’ofici continua sent un valor fonamental perquè està lligat a les persones, al coneixement acumulat de la tradició i a la identitat de cada lloc.

Potser per això ens preocupa que, en ocasions, la industrialització s’associe únicament a la repetició i l’estandardització. Quan la rapidesa i la rendibilitat es converteixen en els únics objectius, correm el risc de produir edificis cada vegada més semblants entre si, independentment d’on es construïsquen. És una cosa que veiem sovint a les nostres ciutats: promocions que podrien estar en qualsevol lloc perquè han deixat de respondre a les particularitats del seu entorn.

En el nostre cas, a més, treballem habitualment en rehabilitació i en projectes de xicoteta escala, àmbits on resulta difícil aplicar sistemes tancats o solucions excessivament estandarditzades. Ens interessa treballar amb allò existent, amb les limitacions i oportunitats de cada lloc i amb les persones que finalment construeixen els projectes. I és ací on l’ofici continua ocupant un lloc central.

Tot i això, veiem amb interés moltes de les eines associades a la industrialització. Més que la idea de fabricar edificis com si foren productes, ens interessa la possibilitat de professionalitzar els processos, definir millor els projectes des de l’inici, coordinar millor tots els agents implicats i reduir errors durant l’obra per tal de construir millor.

Un dels aspectes més interessants de la trobada va ser comprovar com el territori continua condicionant, afortunadament, la bona arquitectura. Escoltar els companys gallecs ens va permetre entendre fins a quin punt el clima, la llum i el paisatge determinen la seua manera de projectar. Mentre que al nord la preocupació sol estar en captar la llum, protegir-se de la pluja o generar espais lluminosos i acollidors, al Mediterrani treballem constantment amb l’ombra, els filtres, els espais intermedis, la vegetació i el control solar.

Precisament per això creiem que la industrialització ha de ser capaç d’adaptar-se a contextos diferents. Una arquitectura pensada per a Galícia no hauria de ser la mateixa que una pensada per a València. Si la industrialització vol formar part del futur de la construcció, haurà de trobar maneres d’incorporar aquestes diferències en lloc d’eliminar-les. En un món en què necessitem fer local allò global, per què no intentar que l’ofici aprenga dels processos de la industrialització pel que fa a l’organització, l’ordre, l’eficiència i l’eficàcia, però permetent que continuen desenvolupant-se projectes singulars i únics en funció del seu context?

Ens quedem amb una idea que va travessar tota la conversa: potser el repte no és triar entre indústria i ofici, sinó aprendre a combinar el millor dels dos mons. Aprofitar l’organització, l’eficiència i la precisió que aporta la indústria sense perdre allò que fa que cada projecte, cada ciutat i cada territori siguen diferents.

Agraïm al COAG i a Cortizo la invitació a formar part d’aquest espai d’intercanvi, així com l’oportunitat de compartir taula amb professionals que, des de perspectives diferents, estan contribuint a redefinir la manera com concebem i construïm l’arquitectura.