La casa a Vila Barberà ens permet aprofitar les bondats d’una vivenda de 1935 ben conservada i prendre d’ella les ceràmiques dels paviments, les fusteries o les motllures que ens parlen d’un temps passat on primava la mestresa del treball artesanal.

Pretenem realitzar una actuació discreta on no s’hi establisquen prioritats ni jerarquies entre la funcionalitat i allò material, alhora que embastim la idea general de l’habitar amb els pormenors, el programa funcional amb les textures, el tamany d’una finestra amb els colors o la llum natural amb els recorreguts.

Busquem donar solució al programa distributiu i funcional i que així María José i Pablo, els seus nous habitats, puguen tornar a utilitzar-la d’una manera més acorde a la seua vida. Per a aconseguir-ho ens recolzem en les traces estructurals existents i generem sobre elles unes lleis geomètriques que ens permeten resoldre així el programa domèstic i crear un ritme de recorreguts i espais, ombres i llums, plens i buits.

El resultat del projecte podria assimilar-se a l’anatomia d’un peix on el cap i la cua són elements concrets, però existeix entre ells un esquelet d’espais indefinits. Les necessitats dels seus habitants són clares a dia de hui, però possiblement cambiants en un futur. La no definició d’alguns dels espais serà la clau per ocupar-lo de diferents maneres al llarg del temps i fer plausible que amb xicotets gestos és possible transformar-los sense sotmetre’s a grans reformes.