nou curs: tic-tac, tic-tac… piano piano prompte fa deu anys
Han passat les vacances d’estiu, durant les quals sembla que el temps s’ature, però, de sobte, torna setembre. Aquest curs (sí, continuem amb mentalitat de curs escolar, que ens ajuda a articular la vida amb els seus alts festius) és important per a nosaltres perquè la primavera que ve farem 10 anys com a estudi. I és una xifra que ens fa una miqueta de vertigen: on estem? On ens agradaria estar? De vegades, les respostes no són les que hauríem imaginat temps enrere, però són les que són.
En aquest any de celebració ens hem proposat escriure més, no només sobre els nostres projectes, sinó també sobre allò que desitgem que passe, o fins i tot atrevir-nos amb més textos crítics sobre qüestions de certa actualitat, adreçats a tots els públics i relacionats amb allò que ens interessa de l’arquitectura.
En aquesta xicoteta finestra oberta a qui ens vulga llegir ens permetrem sincerar-nos. Arribar a una xifra redona imposa respecte (no és poca cosa haver pogut mantindre una empresa durant aquests anys, haver pogut formar persones i col·laborar amb tantes altres), responsabilitat, però també ens brinda l’oportunitat de reconéixer encerts, aprenentatges i, el més important, poder mirar enrere per decidir com ens agradaria enfocar els pròxims 10 anys, o més.
El context personal, social, geogràfic o administratiu, sumat a les persones o els projectes amb què ens unim i a les serendípies, és el que finalment ens definix, independentment dels anhels, les idees premeditades o els pardalets que una tinguera al cap en el seu moment. Malgrat les qüestions que encara podem millorar, durant aquests anys sentim que hem avançat sobre passos segurs i que, pel que fa a la marca, estem creant alguna cosa sòlida que ens permet ser reconeixibles en la nostra manera d’expressar-nos i de resoldre els projectes. Ací va un xicotet repàs del que vindrà a Piano Piano durant els pròxims mesos:
Tenim diversos projectes entre fogons, a l’espera d’obtindre pressupostos d’empreses constructores que permeten fer-los realitat. Qualsevol persona que treballe en el nostre camp o que estiga pensant en construir, reformar o rehabilitar (molt probablement, si ens estàs llegint) sabrà de la delicada situació dels pressupostos, del vaivé dels preus, de la falta de mà d’obra i de la dificultat econòmica de tirar avant els projectes en aquestes circumstàncies. Però no passa res: els projectes d’arquitectura són carreres de fons i allò iimportant és poder gaudir-los una vegada acabats. En aquest punt, i en diferents fases, es troben la rehabilitació d’una alqueria a l’horta de Meliana, un racó de repòs enmig de la nostra estimada horta protegida, o La casa espacial, un habitatge entre mitgeres en un barri perifèric de Castelló de la Plana en què hem volgut treballar a partir d’un imaginari mediterrani contemporani, amb geometries postmodernes i una estètica lleugerament surrealista: rombes, cilindres, triangles i xicotets motius de color que donen lloc a un cert caràcter naïf i escenogràfic.
També la Casa cuatro estaciones
a Alfafar, una casa amb un pati interior amagat que ens fa pensar també en el Mediterrani, però aquesta vegada des d’una perspectiva lúdica: en el so de l’aigua que cau en una font, en les gelosies que filtren visualment els espais i on determinats elements ornamentals i patrons geomètrics construïxen una atmosfera de calma i de brisa que ve de la mar.
En fase de desenvolupament del projecte d’execució es troben un habitatge a Llíria, la primera vegada que ens atrevirem amb una construcció de palla en què els propietaris tindran una implicació molt activa en la construcció, o un edifici de vivendes a Natzaret, el tercer projecte que farem junt amb un dels nostres clients més apreciats.
Altres projectes ja han passat per aquesta fase i estan a punt de començar les obres: Casa mira qui passa, un habitatge passant entre dos carrers al nucli urbà de Xest, on, abans d’anar-nos-en de vacances, vam acabar els treballs de demolició de l’antiga edificació; i, finalment, una reforma al barri de Russafa en què corbes, arcs i cilindres se superposen en forma de pilars, armaris o passos, simulant seqüències de xicotetes escenes i perspectives emmarcades, i on el treball amb fusta definirà gran part del projecte.
Un projecte que ens fa molta il·lusió i que es troba en eixa fase inicial tan suggeridora és un habitatge en un bosc preciós entre pins, bancals i oliveres. Per a nosaltres suposa la primera ocasió d’apropar-nos a un projecte en què podem resoldre arquitectures residencials en contacte amb la natura i crear un refugi a partir de referències molt diverses. De moment, somiem amb una casa plena de vida, llibres, art i color, que s’enlaira del terra i emmarca el paisatge a través de finestres escollides i espais intermedis.
En canvi, a punt de concloure les obres es troba la Casa del arcs, un habitatge cantorner al barri del Cabanyal que amaga sorpreses derrere d’una falsa façana.
Per acabar, fa un temps que tenim un cert interés a traspassar les fronteres de l’arquitectura i, entre altres projectes, aquest serà l’any en què podrem comercialitzar mínima,
tant en la seua versió de col·lecció ceràmica com en un xicotet tast de mobiliari: una taula de centre amb el mateix esperit amb què va nàixer la col·lecció ceràmica: color, alegria, geometria i fluïdesa. Es tracta d’una taula pensada tant per a interior com per a exterior, que adquirix un aire d’objet trouvé sense deixar de banda la seua funció pràctica com a peça de mobiliari i en la que la combinació de peces és pràcticament infinita. Ací un tast:
y en la que la combinación de piezas posibles es prácticamente infinita. Aquí una muestra:
Benvingut, curs de celebració.