Fer una bona casa

La major part dels projectes que fem a Piano Piano són habitatges privats de diferent tipus: reformes, rehabilitacions o construccions d’obra nova en les quals, de vegades, el promotor no és l’usuari final, però sí que ho és en la majoria dels casos. I en eixe cas, a més d’un esforç i una planificació econòmica considerables, també hi ha una il·lusió per tindre un projecte propi. Poder mantindre la il·lusió inicial de qui confia en nosaltres al llarg del procés és una cosa que tenim molt interioritzada a l’estudi i que fa que sentim una gran responsabilitat.

Busques un estudi d’arquitectura per a fer ta casa?

Si has arribat fins ací perquè estàs buscant un estudi d’arquitectura que puga donar forma a la casa dels teus somnis, et convidem a continuar llegint.

Ja fa un temps que reflexionem sobre la necessitat d’explicar el nostre treball com a estudi d’arquitectes, de poder fer veure per què som necessàries en cas que el teu objectiu siga tindre una bona casa. Potser en altres temps no era necessari perquè estava ben clar, per a bé o per a mal, què feia un Arquitecte (sí, amb majúscula i en masculí), i existia un cert respecte consensuat.

Fer arquitectura en un moment estrany

Però actualment ens trobem en un moment estrany, en què la competència s’ha multiplicat, sovint des de la precarització o l’intrusisme; les xarxes socials acceleren i volatilitzen les tendències; i un estudi amb vocació pel detall i artesanal com el nostre pot arribar a percebre’s com una cosa supèrflua o innecessària. Entenent ací el detall no com un afegit, sinó com una manera d’indagar en les profunditats d’un projecte.

D’altra banda, els obstacles creixen per factors que ens són aliens (inestabilitat econòmica, preus a l’alça que, en el millor dels casos, s’estabilitzen però no baixen), que fan que la il·lusió vaja quedant soterrada per costos que són imprevisibles i per l’esforç dedicat a trobar empreses capaces d’executar determinats projectes i adaptar-se als terminis desitjats. D’altra banda, la burocràcia alenteix qualsevol procés i la lentitud en la concessió de llicències fa moltes vegades inviable la possibilitat de construir.

Fer una casa amb IA

Per a més inri, no podem no voler veure que la Intel·ligència Artificial a escala d’usuari ha democratitzat la producció d’imatges i idees fins al punt que resulta cada vegada més difícil distingir el coneixement de la mera aparença o proposar solucions diferents de les d’una imatge preconcebuda, cosa que fa que, de vegades, perdem el control davant d’un client que arriba amb imatges processades per IA de les quals ja es veu incapaç d’eixir. I assumim que és difícil competir amb una cosa tan senzilla i tan complaent.

Podria semblar que la presència d’un estudi d’arquitectes comporte la necessitat de més burocràcia i també la necessitat de tractar amb una empresa constructora. «Un complet fastig, quan hi ha qui ofereix un 2×1», podria pensar més d’un.

O fins i tot algú podria fer-se la pregunta: per què comptar amb vosaltres si puc fer el meu projecte amb la IA (ja hi haurà algú que després me’l firme) o anar-me’n amb qui m’ho oferisca més ràpid, més barat i més vistós? Ai, amiga, adona-te’n…

Una arquitectura que no haja de demostrar que és bona

Assumint tot això, com podem fer una arquitectura que no necessite demostrar que és bona i necessària en un context que sembla exigir-nos precisament demostrar-ho tot el temps?

Paradoxalment, l’intrusisme, la precarització i el fet que una persona profana es valga d’eines que li fan creure que pot donar forma a un projecte d’arquitectura sense coneixements no redueixen la necessitat de bona arquitectura sinó que, a la nostra manera de veure, la fan més evident, ja que és més fàcil, si no hi ha els ulls ben oberts, que el producte resultant siga un «gat per llebre». Alejandro de la Sota, arquitecte de mitjan segle XX, li donava la volta al refrany i defensava precisament el contrari: «donar llebre per gat». La idea era meravellosa perquè condensava tota una ètica del projecte: oferir més del que aparentment es dona.

Així que, en este moment d’incertesa, a Piano Piano ens aferrem a esta idea precisament per diferenciar-nos dels qui competeixen d’una manera basta o generalista per cridar l’atenció, depenen totalment de tendències banals o intenten demostrar el seu «alt valor» de la mà d’eslògans comercials però superflus en el seu contingut. Perquè, si l’arquitectura és bona, es revelarà en l’ús i en el temps, alhora que respondrà a un lloc, als qui l’habiten i a les possibilitats reals de construir-la.

I sabem que tot això és difícil en un context de tanta competència, molt sovint deslleial, en què fer-se visible sembla exigir recolzar-se en múltiples imatges o en discursos grandiloqüents que, al nostre parer, resulten buits quan serveixen únicament per justificar el valor d’una arquitectura. Una arquitectura que, quan és dolenta, paradoxalment sol presentar-se com a ràpida i fàcil, sense els aparents obstacles aliens al mateix projecte que enumeràvem uns paràgrafs més arrere.

Aleshores, per a què estem nosaltres?

En el nostre imaginari, donar forma a la casa d’algú suposa endinsar-nos en vides alienes, tafanejar fins i tot en la seua privacitat, pensar en rutines domèstiques amb dedicació, estima i proximitat. Esta manera de procedir dista molt de replicar una solució que ha funcionat, o que s’assumeix que funciona, en un altre context, per a altres persones i en un altre lloc. I no és per a menys, no? Estem intentant millorar la vida de persones amb noms i cognoms!

I és per això que, més enllà d’un procés farragós i no exempt de dificultats, que en certa manera assumim que ho és, hauria de continuar sent il·lusionant per a qui ha decidit dur-lo a terme. I este és l’objectiu que perseguim a Piano Piano. En el treball d’estudi intentem que els qui dipositen la seua confiança en nosaltres senten que és així, que es pot mantindre una il·lusió malgrat els inevitables entrebancs del camí. Intentem fer equip i ser pedagògiques. I això també implica contar les dificultats, ser realistes o allargar els processos si el projecte ho exigeix.

Treballar amb rigor per a nosaltres té prou a veure amb això, amb saber on estan les dificultats i no amagar-les, però tampoc deixar que acaben ocupant-ho tot.

I no es tracta de renegar del que ve, faltaria més. Utilitzarem noves eines, canviarà la nostra manera de treballar i ens adaptarem als nous temps, però sense que pel camí se’ns oblide per què fem les coses d’una determinada manera i per a qui les estem fent.

 

* La imatge pertany a la miniatura del mes de gener del manuscrit Les molt riques hores del duc de Berry, dels germans Herman, Paul i Johan Limbourg. La imatge ens transmet abundància, cerimònia, acumulació, luxe, representació del poder… un excés de tot, una necessitat de demostrar valor.